El Tractat de Lies i Patzeries, signat la 22 d’abril de 1513 al Pla d’Arrem, (una esplanada d’alta muntanya situada en el vessant francès prop del port del Portilhon, i que tenia ja una llarga funció com a lloc neutre, on es trobaven els representants de les valls dels dos costats dels Pirineus per a arreglar i tractar assumptes compartits) és un dels acords pirinenc més singulars i longeus que es troben vigents a Europa.
El seu nom prové de dos paraules occitanes: lligues (acords o aliances) i patzeries (pactes de pau), que demostren l’esperit del document: garantir la convivència i la cooperació entre valls franceses i espanyoles a banda i banda dels Pirineus.
Impulsat per les monarquies de Ferran II el Catòlic i Lluís XII de França, en un moment històric en què les dues corones consolidaven el seu poder al Mediterrani i en el sud de França, i necessitaven estabilitzar els seus límits pirinencs, el Tractat va reunir nombrosos territoris de muntanya (especialment la Val d’Aran, Benasc i Pallars de la part espanyola, i les zones gascones de Loron, San Béat o Coserans de la francesa) que compartien pastures, rutes de pas i economies profundament interdependents. Tots ells estructurats al voltant d’una economia de muntanya basada en la ramaderia, la fusta, la llana, el vi i el petit comerç de proximitat.
A través de l’acord, totes aquestes valls es van comprometre a mantenir la pau, assegurar la continuïtat del comerç i establir normes comunes per a l’ús de les pastures, el trànsit de bestiar i l’intercanvi de mercaderies, en temps de conflicte entre tots dos regnes.
Més que un pacte diplomàtic, Lies i Patzeries va ser un acord pràctic de col·laboració quotidiana entre comunitats veïnes que, malgrat pertànyer a dos Estats diferents, compartien un mateix territori de muntanya i unes mateixes necessitats. Gràcies a aquest tractat, es va consolidar un marc estable de relacions transfrontereres, que va garantir durant segles la vida econòmica, social i cultural d’aquestes valls. El Tractat no es va mantenir inamovible al llarg del temps: va ser confirmat o ajustat en diversos moments per Aran i pels territoris veïns, en funció dels canvis polítics i administratius.
Un acord que preveia mecanismes per a resoldre conflictes entre veïns (comissions mixtes, jutges de pau local), definia conceptes com la restitució de bestiar perdut en el territori veí i establia normes per a evitar pillatges i represàlies, així com Espanya i França es trobaven oficialment en guerra.
En paral·lel, els principis de Lies i Patzeries van inspirar altres acords locals de Lies i Patzeries als Pirineus, amb la mateixa lògica: protegir el comerç, garantir els drets tradicionals d’ús sobre la terra i els recursos, i evitar els grans conflictes internacionals.
Cinc segles després, l’esperit del Tractat continua com un referent històric de cooperació pirinenca. El seu llegat recorda que la convivència, el diàleg i la gestió compartida del territori han estat, des de fa més 500 anys, una part essencial de la identitat d’Aran. A través del Tractat de Lies i Patzeries, Aran no es mostra com una zona aïllada, si no com un punt on es creuen itineraris, interessos i relacions històriques amb les valls veïnes franceses i espanyols, la qual cosa reforça una identitat pròpia basada en l’obertura, en la negociació i en la cooperació de muntanya.
