Categoria: Història i memòria

El Camin Reiau és molt més que un simple camí. És el columna vertebral de la història aranesa, un fil de terra trepitjada que connecta pobles i persones. No és només una travessia, si no un testimoni de la història d’Aran. No es coneix una data exacta que marqui “la construcció del Camin Reiau” en la seva forma moderna, perquè en realitat és un traçat compost, amb una antiga base romana, provinent de la Carretera Tolosana, que s’ha modelat, adaptant-se, ampliant-se i reconstruint el seu ús.

Durant segles, es va convertir en l’artèria de comunicació interna. Mantinguda i enriquida per generacions i centenars d’anys, va permetre l’intercanvi i la perduració de la identitat aranesa. Durant segles, va ser la ruta principal per a tot: comunicar-se, comerciar, buscar ajuda…

En època medieval la ruta dotava de gran importància com a camí per a fer a cavall, per a persones, animals i comerç intern. I abans de les infraestructures modernes, era la carretera que connectava tots els pobles d’Aran, tenint també un gran paper social i identitari, ja que era un espai de trobada, contribuint així a la cohesió entre els diferents pobles d’Aran. El camí era usat per a accedir també a les pastures d’altura, als boscos per a extreure llenya i fusta, punts d’aigua i molins.

A més, donada la seva ubicació geogràfica de frontera, va ser clau en l’àmbit militar i estratègic. Durant diversos moments històrics, el Camin Reiau (o les rutes que avui formen part d’aquest) va ser usat en els conflictes bèl·lics. Les guerres entre França i Espanya en els segles XVII i XVIII, la Guerra de Successió Espanyola els primers anys del 1700, tant com la Guerra Civil o la Segona Guerra Mundial i la Invasió d’Aran en el 44, la coneguda “Operació Reconquesta”, entre altres, van tenir el Camin Reiau com a escenari.

Així mateix, aquest camí va ser també protagonista del trànsit de mercaderia i de contraban, que va ser una activitat comuna, especialment en els períodes de crisi econòmica o control estatal (segles XIX-XX). Actualment, alguns dels trams del Camin Reiau coincideixen amb antics “camins de contrabandistes”.

El Camin Reiau no era només un camí rural, si no que tenia un gran valor estratègic, econòmic, identitari i social. Pujava en alguns llocs per trossos empedrats, en uns altres s’obria pas entre les herbes o al mitjà del bosc, però sempre amb una finalitat clara: mantenir-se i sostenir Aran.

Amb la modernitat ha perdut part les seves funcions quotidianes, però ha guanyat noves: ruta de senderisme, recurs turístic, conservador del patrimoni viu, factor de desenvolupament territorial sostenible. Ara és possible tornar a fer el camí sencer. És possible, sobretot, entendre que mantenir un camí és mantenir la memòria viva.

El Camin Reiau no és l’únic a Aran, però en ell, cada pas és un testimoni. Cada forat, una història. Cada corba, una oportunitat per a comprendre millor on anem, si sabem d’on venim. El Camin Reiau, avui, és un exemple de com a passat i futur poden caminar de la mà.

La Hèsta d’Aran és la festa nacional de la Vall d’Aran. Aquesta és celebrada anualment el 17 de juny des del 1991. Aquesta data marca el restabliment, després d’un segle i mig d’abolició, de la màxima institució aranesa i del seu autogovern, arrels què venen per la concessió dels drets històrics de la Querimònia en l’any 1313, otorgats pel rei Jaume II d’Aragó.

En les properes línies viatjarem des de llavors fins a dia d’avui per entendre la importància d’aquesta commemoració i posar en valor el treball dut a terme pels ciutadans i ciutadanes d’Aran per recuperar el Conselh Generau d’Aran.

La Querimònia (1313), la carta magna d’Aran

La Vall d’Aran va tenir durant l’Edat Mitjana un paper important per la seva posició geogràfica singular. Una singularitat donada per la seva llengua pròpia, l’aranès, per la posició geogràfica com zona de frontera i posició estratègica, així com per l’orografia del seu territori.

A l’any 1313 la Vall d’Aran s’incorporava definitivament a la Corona d’Aragó sota el reinat de Jaume II d’Aragó. El rei va atorgar als aranesos i araneses aleshores el conjunt de privilegis i drets coneguts com “Era Querimònia”, considerada la veritable Carta Magna d’Aran. Aquest document va ser concedit el 23 d’agost de 1313 i va permetre importants excempcions econòmiques i total autonomia en la gestió local aranesa.

Des d’aleshores, els aranesos es governarien a través del Conselh Generau d’Aran medieval. El Conselh era integrat per representants de les subdivisions històriques d’Aran, els terçons. Aquests representants eren escollits per les comunitats locals. Al capdavant de l’autogovern aranès es trobava la figura del Síndic d’Aran. Aquest sistema atorgava a Aran una notable autonomia local en l’administració de justícia, en la gestió de béns comunals entre d’alta àrees, i tot sota la sobirania de la Corona d’Aragó.

Els drets adquerits al 1313 van ser confirmats i ratificats pels succesius monarques aragonesos i espanyols, incloent els Reis Catòlics i els Austries. La Querimònia va ser ratificada per tots els reis fins a Fernando VII al segle XIX. Aquest compromís per l’autonomia aranesa va permetre que els seus habitants gaudissin dels drets i privilegis durant més de cinc segles.

Segle XIX: l’abolició del Conselh Generau d’Aran

A començament del segle XIX van romandre suprimides les velles institucions araneses. L’històric Conselh Generau d’Aran va ser abolit oficialment al 1834 sota la regència de Maria Cristina, perdent els privilegis otorgats en el 1313.

Aquesta mesura va fer que la Vall d’Aran fos integrada administrativament a la província de Lleida, dissolent la organització territorial pròpia d’Aran, els terçons, i remplaçant-la per una divisió municipal ordinària. Des d’aleshores, el govern de la Vall d’Aran va quedar en mans de les autoritats provicinals i estatals.

Sense autogovern reconegut els alcaldes aranesos van seguir la seva labor de forma voluntària en la Junta d’Alcaldes, treballant en la defensa de la identitat aranesa i els interesos dels aranesos i araneses. Les actes d’aquestes trobades daten del 1838.

Segle XX: la recuperació de l’autogovern aranès

Aquest mandat estatutari va assentar la base legal que perimetria més endavant que el Parlament de Catalunya promulgués una llei especifica per la Vall d’Aran.

Aquesta llei va veure la llum l’any 1990. El parlament català aprovava la Llei 16/1990, de règim especial de la Vall d’Aran, que va restaurar formalment les institucions d’autogovern aranès abolides al segle XIX i va retornar part dels drets i privilegis adquirits al1313 amb “Era Querimònia”.

El Conselh Generau d’Aran es va restablir juntament amb la figura del Sindic d’Aran com a màxima autoritat aranesa. La llei a més, va definir les competències pròpies d’Aran en matèries com la cultura, la llengua, la sanitat, el territori etc. Així com el finançament i relacions amb la Generalitat de Catalunya.

A principis de 1991 es varen constituir els òrgans provisionals i es va organitzar el procès electoral que el 17 de juny de 1991 culminaria amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques al Conselh Generau d’Aran, marcant la recuperació efectiva de la màxima institució aranesa 157 anys després de la seva abolició.

Les eleccions al Conselh Generau d’Aran recuperaven la divisió administrativa històrica dels antics terçons que van esdevenir en les circumscripcions electorals per a aquest procès electoral. En total s’elegissen 13 consellers.

Amb el Conselh Generau d’Aran restablit, es reprenia l’autogovern que datava del 1313. Els anys posteriors, els diferents governs treballarien per a reforçar aquest autogovern. En destaquen fites com: la elevació del reconeixement d’Aran com a “entitat territorial singular” dins de Catalunya en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 o la llei 1/2015, que actualitzava el règim especial d’Aran.

Aquestes labors van ser possibles gràcies al neixement de la Associació “Es Terçons” que tenia la voluntat de recuperar la identitat com a poble i la autonomia aranesa, i d’Unitat d’Aran, que durant dècades, s’ha mantingut fidel al ideari dels Terçons per a la consolidació de l’autogovern aranès i el desenvolupament de les seves institucions.