Durant segles, Aran va desenvolupar un sistema propi i singular per a l’elecció dels seus representants que va reafirmar la profunditat de la seva tradició d’autogovern: la insaculació. Aquest mètode, utilitzat fins a ben entrat el segle XIX, consistia en introduir els noms dels candidats en bosses o urnes tancades i segellades, d’on s’extreien a l’atzar els càrrecs públics.
Encara que pugui semblar un sistema simple, en realitat responia a una lògica política molt definida: garantir l’equilibri entre els diversos terçons i evitar la concentració de poder en unes poques famílies o grups.
El procés es regulava amb cura i tenia un fort component ritual. Les bosses amb els noms es custodiaven en una arca amb diferents forrellats, les claus d’aquests estaven repartides entre diferents autoritats, la qual cosa assegurava la transparència i el control col·lectiu del sistema.
Cada any, en una cerimònia celebrada tradicionalment a Vielha després de la missa, es procedia a l’extracció dels noms seguint un ordre establert entre els diversos terçons. Primer es triaven els conselhèrs i, posteriorment, el sindic, màxima autoritat d’Aran. Aquest sistema garantia la rotació dels càrrecs, la representació territorial i la participació de la comunitat en la vida política.
Malgrat això, no totes les persones podien prendre part en aquest procés.
Existien requisits definits per a determinar qui podia ser triat: calia complir unes certes condicions socials, econòmiques i personals, fet que mostra també com aquest sistema estava relacionat a les estructures socials dels seu temps. D’igual forma, la insaculació permetia limitar les lluites de poder directe i afavoria una certa estabilitat institucional en un territori amb característiques geogràfiques i socials molt particulars.
Més enllà del seu funcionament tècnic, la insaculació és un reflex d’una manera d’entendre el govern basada en l’equilibri, la cooperació i el respecte entre territoris. Regulat ja en les Ordenances de 1616, aquest sistema va ser clau per a l’organització política d’Aran durant segles, permetent una gestió autònoma adaptada a la seva realitat.
Avui, recordar aquest model no sols és un exercici de memòria històrica, si no també una manera de posar en valor les arrels de l’autogovern aranès i entendre millor com es van construir les seves actuals institucions.
