El 17 de juny, Aran celebra la seva festa nacional. Una jornada marcada pels actes institucionals, la processó fins a Mijaran i els tradicionals pendons dels terçons, que formen part de la memòria col·lectiva del país. En els darrers anys, la celebració s’ha obert també a nous espais culturals i participatius, amb activitats com el festival TerSon, Eth son dera tèrra, amb concerts, activitats per a tota la família, portes obertes de museu, etc apropant aquesta commemoració a tota la ciutadania.
Però aquesta celebració va molt més enllà dels actes i les activitats de la celebració actual: és també el record d’un llarg camí històric lligat a l’autogovern i a la defensa de les institucions pròpies d’Aran.
El seu origen va molt més enllà de la restitució del Conselh Generau d’Aran l’any 1991. Per comprendre el significat del 17 de juny cal retrocedir fins al segle XIV, quan el rei Jaume II va concedir a Aran la Querimònia al 1313. Aquest document, considerat com la carta magna d’Aran, atorgava privilegis als aranesos i araneses reconeixent els seus drets, llibertats i l’organització política pròpia de la Vall.
A partir d’aquell moment, Aran va mantenir durant segles un sistema de govern propi basat en els terçons i en el Conselh Generau d’Aran, institucions que permetien al territori administrar i gestionar bona part dels seus afers interns. La singularitat geogràfica, lingüística i històrica de la Vall d’Aran va ser reconeguda per diversos monarques al llarg del temps.
Aquest autogovern però, va arribar al seu final l’any 1834, amb la reorganització territorial de l’Estat espanyol i la creació de les províncies. Aquest procés va comportar la desaparició de les institucions tradicionals araneses, i Aran va romandre incorporat a la província de Lleida i el Conselh Generau va desapareixer, posant fi a més de cinc segles d’història.
Malgrat la pèrdua de les institucions, la consciència col·lectiva aranesa no va desaparèixer. Al llarg dels segles XIX i XX, moltes generacions van mantenir viu el record dels drets històrics del país i de la seva singularitat i identitat diferenciada.
Amb la recuperació de la democràcia, aquesta reivindicació històrica dels aranesos va prendre enacara més força. El 26 de juny de 1979, els representants municipals escollits en les primeres eleccions democràtiques van constituir a l’església de Cap d’Aran, la Comissió Gestora Intermunicipal, amb l’objectiu de conseguir la reinstauració de les institucions pròpies araneses. Poc després naixeria el Conselh Generau Provisional d’Aran, un pas decisiu cap a la recuperació de l’autogovern aranès.
El reconeixement de l’especificitat aranesa va començar amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979, que reconeixia la realitat territorial diferenciada d’Aran i recollia, encara de manera incipient, les seves peculiaritats historicoadministratives. Aquest primer pas institucional es va concretar posteriorment amb un procés legislatiu que culminaria amb la restauració de l’autogovern aranès.
Finalment, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Règim Especial de la Vall d’Aran el 28 de juny de 1990, restablint formalment les institucions pròpies del país i va reconeixer la singularitat política i cultural de la Val d’Aran. Al 1991 es van celebrar les primeres eleccions al nou Conselh Generau d’Aran, que van consolidar aquest nou marc d’autogovern.
Per aquest motiu, la Hèsta d’Aran no commemora únicament la recuperació d’una institució. Si no que és l’expressió d’una lluita i d’una identitat col·lectiva que, malgrat els canvis polítics i administratius, ha sabut resistir al llarg dels segles. El 17 de juny simbolitza aquest fil històric: el d’un país que va conservar viva la memòria de les seves institucions i que va ser capaç de recuperar-les.
Així doncs, la Hèsta d’Aran no és només una celebració institucional ni una data commemorativa, sinó un punt de trobada entre passat i present. És l’expressió visible d’una memòria col·lectiva que s’ha mantingut viva al llarg del temps.
