Hi ha noms que no pertanyen únicament als llibres, sinó a la memòria col·lectiva d’un poble. Figures que, més enllà del seu temps, ajuden a explicar qui som i d’on venim. Mn. Josèp Condò Sambeat (1867–1919) és una d’elles. Considerat el gran poeta d’Aran, la seva obra no sols va marcar una fita literària, sinó que va contribuir decisivament a donar forma i dignitat a l’expressió escrita en aranès en un moment clau per a la nostra història cultural. Recordar-ho és, en certa manera, tornar als orígens de la literatura aranesa moderna.
Nascut el 29 de març de 1867 a Montcorbau, a Casa Puig del carrer Sant Estèue, va mostrar des de molt jove una profunda inclinació religiosa. Després de formar-se en el Seminari Conciliar de la Seu d’Urgell, va ser ordenat sacerdot en 1891. La seva trajectòria pastoral el va portar per parròquies catalanes i aragoneses abans de tornar definitivament a Aran, on va exercir la seva professió a Gessa, Salardú i Bossòst. En aquesta última localitat va morir el 5 d’agost de 1919, als 52 anys, deixant una obra que amb el temps seria reconeguda com a fundacional.
En la seva vida, fe i territori no van ser realitats separades. El seu compromís religiós es va expressar tant en l’exercici pastoral com en l’escritura. Va traduir a l’aranès el catecisme de l’època i va publicar al 1914 Escola de perfecció espiritual, dirigida a altres sacerdots. No obstant això, la seva aportació més llarga va ser literària. En una època de mancança d’una tradició escrita consolidada aranesa, Condò va demostrar que podia ser llengua d’alta expressió poètica i reflexió cultural.
Durant la seva etapa formativa va coincidir amb altres aranesos amb inquietuds literàries, en un context marcat per la revitalització cultural que vivien tant Catalunya com Occitània. Va establir contacte amb els felibres occitans i va defensar la unitat de la llengua i la literatura occitanes, encara que la seva obra romangués profundament arrelada en la realitat aranesa. Va participar així mateix en certàmens literaris catalans i va publicar en revistes culturals de l’època, convertint-se en una figura que encarnava la posició històrica d’Aran com a territori i enllaç entre mons culturals.
També va destacar com a estudiós de la llengua. Les seves reflexions van influir en investigadors posteriors com Joan Coromines, i van deixar empremta en treballs lexicogràfics del segle XX que van contribuir a sistematitzar l’estudi de les llengües romàniques. Aquesta dimensió intel·lectual reforça la idea que Condò no va ser únicament un poeta inspirat, sinó un home conscient del valor cultural i polític de la llengua.
De caràcter introvertit i vida austera, coherent amb la seva condició sacerdotal, mai va buscar protagonisme públic. No obstant això, el seu llegat va acabar situant-lo en el centre de la nostra història cultural. Al 1982 va ser reconegut com a “Persona il·lustre del Bisbat” pel Bisbat d’Urgell, i anys més tard el Conselh Generau d’Aran va crear el certamen literari que porta el seu nom, contribuint a mantenir viva la creació en aranès.
La importància de Mn. Josèp Condò Sambeat no radica únicament en la qualitat de la seva poesia, sinó en el que aquesta va significar per a Aran. Amb ell, la llengua va deixar de ser només vehicle quotidià per a convertir-se també en instrument literari i afirmació cultural. En la seva figura resulta difícil —si no impossible— separar a l’escriptor del país. La seva obra va ser, i continua sent, una forma d’arrelament compartit.
