Blog

Entre els molt símbols de la història aranesa, pocs són tan significatius com l’Armari des Sies Claus, protector dels documents més valuosos de l’autogovern d’Aran.

Des del segle XIII, Aran ha comptat amb institucions pròpies que li lliuraven autonomia en la gestió dels seus assumptes i en la defensa dels seus privilegis polítics. Aquesta autonomia es basava en la Querimònia, concedida pel rei Jaume II en 1313, un document que recopilava i recollia els costums, llibertats i usos d’Aran i dels aranesos i araneses.

Amb el pas del temps, aquests textos -juntament amb d’altres elements com a segells, petits sacs de vellut, instruments i eines d’elecció i vestimentes dels membres del Conselh Generau- van ser salvats amb molta cura en un moble de fusta conegut com l’ Armari des Sies Claus, situat històricament a la sagristia de l’església de Sant Miquèu de Vielha.

Aquest nom li va ser atorgat pel seu sistema de custòdia: s’obria únicament quan es trobaven presents les sis claus, cadascuna en les mans dels representants de les diferents parts d’Aran. Aquest ritual garantia així la transparència i la confiança entre les comunitats araneses, reflectint l’esperit col·lectiu que caracteritzava el seu sistema polític.

Una de les claus pertanyia al governador, representant l’autoritat reial, alhora que les altres cinc eren distribuïdes entre els conselhèrs de Pujòlo, Arties e Garòs, Castièro, Marcatosa, Lairissa i Quate Lòcs. Aquesta distribució assegurava que cap decisió pogués prendre’s sense la participació conjunta de totes les parts del territori, reflectint una profund sentit d’equilibri i corresponsabilitat.

En el seu interior es desaven documents com les Ordenances de 1616, elaborades per Juan Francisco de Gràcia sota el mandat de Felip III, i que regulaven l’administració local i les normes per a l’elecció de càrrecs públics. Aquelles eleccions es duien a terme per mitjà d’un sistema d’insaculació (posar els noms dels candidats en els petits cilindres de fusta denominats redolins), i es celebraven amb solemnitat cada primer diumenge de setembre.

L’Armari des Sies Claus no sols va ser un simple arxiu: va ser un símbol de la responsabilitat compartida i del compromís dels aranesos amb el seu autogovern. Avui és un testimoni material d’una tradició política i una voluntat de ser única dels aranesos i araneses. Un record de la voluntat històrica del poble aranès per a conservar la seva identitat, els seus drets i la seva memòria.

A l’actualitat es troba exposat al Museu de la Val d’Aran situat a la Torre del General Martinhon de Vielha, i on trobareu més informació sobre aquest i molts altres elements del patrimoni i la història d’Aran.

El Camin Reiau és molt més que un simple camí. És el columna vertebral de la història aranesa, un fil de terra trepitjada que connecta pobles i persones. No és només una travessia, si no un testimoni de la història d’Aran. No es coneix una data exacta que marqui “la construcció del Camin Reiau” en la seva forma moderna, perquè en realitat és un traçat compost, amb una antiga base romana, provinent de la Carretera Tolosana, que s’ha modelat, adaptant-se, ampliant-se i reconstruint el seu ús.

Durant segles, es va convertir en l’artèria de comunicació interna. Mantinguda i enriquida per generacions i centenars d’anys, va permetre l’intercanvi i la perduració de la identitat aranesa. Durant segles, va ser la ruta principal per a tot: comunicar-se, comerciar, buscar ajuda…

En època medieval la ruta dotava de gran importància com a camí per a fer a cavall, per a persones, animals i comerç intern. I abans de les infraestructures modernes, era la carretera que connectava tots els pobles d’Aran, tenint també un gran paper social i identitari, ja que era un espai de trobada, contribuint així a la cohesió entre els diferents pobles d’Aran. El camí era usat per a accedir també a les pastures d’altura, als boscos per a extreure llenya i fusta, punts d’aigua i molins.

A més, donada la seva ubicació geogràfica de frontera, va ser clau en l’àmbit militar i estratègic. Durant diversos moments històrics, el Camin Reiau (o les rutes que avui formen part d’aquest) va ser usat en els conflictes bèl·lics. Les guerres entre França i Espanya en els segles XVII i XVIII, la Guerra de Successió Espanyola els primers anys del 1700, tant com la Guerra Civil o la Segona Guerra Mundial i la Invasió d’Aran en el 44, la coneguda “Operació Reconquesta”, entre altres, van tenir el Camin Reiau com a escenari.

Així mateix, aquest camí va ser també protagonista del trànsit de mercaderia i de contraban, que va ser una activitat comuna, especialment en els períodes de crisi econòmica o control estatal (segles XIX-XX). Actualment, alguns dels trams del Camin Reiau coincideixen amb antics “camins de contrabandistes”.

El Camin Reiau no era només un camí rural, si no que tenia un gran valor estratègic, econòmic, identitari i social. Pujava en alguns llocs per trossos empedrats, en uns altres s’obria pas entre les herbes o al mitjà del bosc, però sempre amb una finalitat clara: mantenir-se i sostenir Aran.

Amb la modernitat ha perdut part les seves funcions quotidianes, però ha guanyat noves: ruta de senderisme, recurs turístic, conservador del patrimoni viu, factor de desenvolupament territorial sostenible. Ara és possible tornar a fer el camí sencer. És possible, sobretot, entendre que mantenir un camí és mantenir la memòria viva.

El Camin Reiau no és l’únic a Aran, però en ell, cada pas és un testimoni. Cada forat, una història. Cada corba, una oportunitat per a comprendre millor on anem, si sabem d’on venim. El Camin Reiau, avui, és un exemple de com a passat i futur poden caminar de la mà.