Aquest mes us recomanem Pubertat, una sèrie de sis episodis que explora amb sensibilitat i rigor com una comunitat es veu sacsejada per una denúncia d’agressió sexual en les xarxes socials. Tot apunta a tres nois adolescents com els autors del fet. A través de les famílies implicades —tant dels supòsits agressors com de la víctima—, la ficció aborda la complexitat emocional i social del cas, i reflecteix com els prejudicis, els silencis i els traumes es poden transmetre de generació en generació.
La sèrie, dirigida i protagonitzada per Leticia Dolera, ha estat recentment premiada amb el Premi Ondas 2025 a Millor Sèrie Dramàtica, destacada pel jurat per la seva capacitat d’aportar nous punts de vista a un assumpte tan complex com és una agressió sexual adolescent.
Una proposta molt necessària, que ens convida a reflexionar sobre l’educació afectiva, la responsabilitat comunitària i el paper que duem a terme com a societat en la construcció d’espais segurs per al nostre jovent.
Aran ha estat un dels territoris més beneficiats per les recents ajudes en l’àmbit cultural de la Diputació de Lleida. A través del Institut d’EstudisIlerdencs (IEI), el grup d’Unitat d’Aran a la Diputació de Lleida ha aconseguit més de 120.000 euros que es destinen a la conservació i restauració del patrimoni cultural aranès. Aquestes ajudes prioritzen accions de conservació, consolidació i millora de béns culturals immobles d’alt valor històric, i suposen un instrument clau per a garantir la preservació del llegat patrimonial aranès.
La inversió permetrà que diversos pobles puguin dur a terme projectes de restauració molt necessaris, contribuint a la protecció d’elements que formen part de la identitat i la memòria col·lectiva d’Aran. Entre les accions previstes s’inclouen la restauració de l’ermita de Sant Miquèu de Vila, la conservació de les pintures murals de l’església de Sant Julian de Garòs, la rehabilitació de la sagristia i les escales de l’església de Sant Fèlix de Bagergue, així com la restauració dels safaretjos tradicionals de Bossòst i Vilamòs, o la millora de l’interior de la torre del campanar de l’església de Sant Joan Baptista a Les i de l’església de Sant Sernilh a Canejan.
Aquestes accions no sols permeten conservar edificis i elements singulars, si no que també reforcen el paper del patrimoni com a recurs cultural, social, turístic, i territorial, especialment en un entorn de muntanya i rural com Aran. La recuperació i manteniment d’aquests espais contribueix a dinamitzar la vida local, reforça el sentiment de pertinença i garanteix que les generacions futures puguin continuar gaudint d’un patrimoni viu i accessible.
A aquesta línia d’inversió s’afegeix el Pla Econòmic de Cultura 2025 del IEI, aprovat pel grup de Unitat d’Aran a la Diputació de Lleida, que destina més de 160.000 euros als ajuntaments i EMDs de la Val d’Aran, consolidant un dels suports culturals més importants dels últims anys. Aquestes ajudes permeten impulsar activitats culturals, projectes comunitaris i la millora d’equipaments municipals, arribant a la totalitat dels municipis i reforçant de manera notable el paper de les Entitats Municipals Descentralitzades com a peça clau del model institucional aranès.
En conjunt, aquestes inversions posen en evidència la importància de la cooperació institucional i de la presència activa d’Aran a les institucions supramunicipals per a garantir l’accés als recursos que li corresponen. Apostar pel patrimoni cultural és apostar per la cohesió territorial, la identitat pròpia i un model de desenvolupament que situa la cultura com a eix central del futur del país.
La gestió forestal constitueix un dels eixos estratègics fonamentals per al present i el futur de la Vall d’Aran. Des del govern d’UA a la màxima institució aranesa, el Conselh Generau d’Aran ha assumit, de manera clara i decidida, la necessitat d’avançar cap a un model de gestió activa, sostenible i responsable dels boscos, que permeti protegir el patrimoni natural, prevenir riscos ambientals i, al mateix temps, generar oportunitats econòmiques i socials per al territori.
En aquest context, s’emmarca el projecte Bòsc-Aran, una iniciativa clau que va finalitzar el 31 de desembre de 2025 i que ha tingut com a objectiu principal l’aprofitament de fusta d’avet procedent de les zones de difícil accés dels boscos de la Val d’Aran. Aquest projecte ha suposat un canvi de paradigma en la manera d’entendre la gestió forestal, passant d’un model basat en la inacció i l’abandonament a una estratègia planificada, tècnica i alineada amb els principis de sostenibilitat i lluita contra el canvi climàtic.
L’experiència acumulada amb Bòsc-Aran ha demostrat que la gestió activa dels boscos és imprescindible per a garantir el seu bon estat sanitari, reduir riscos associats a incendis de sisena generació, plagues o episodis extrems, i afavorir la regeneració natural de les masses forestals. A més, l’aprofitament ordenat de la fusta ha de contribuir a dinamitzar el sector forestal local, generant activitat econòmica, ocupació i valor afegit en el territori.
El balanç d’aquest projecte és clarament positiu. Per aquest motiu, el govern d’UA al Conselh Generau d’Aran ha considerat prioritari donar continuïtat a aquesta línia de treball. L’any 2026, Bòsc-Aran comptarà amb una nova fase dotada amb un pressupost de 180.000 euros, finançats pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO). Aquesta aportació no sols garanteix la continuïtat de les actuacions, sinó que suposa també un reconeixement explícit per part de l’Estat al model de gestió forestal que s’està impulsant a l’Aran.
Paral·lelament, el Conselh Generau d’Aran treballa per ordenar i reforçar els aprofitaments forestals mitjançant la posada en funcionament de vuit subhastes forestals, que permetran treure al mercat un volum d’aproximadament 20.000 tones de fusta en diversos municipis de la vall. Aquestes subhastes són un instrument fonamental per garantir la transparència, la afluència la correcta valorització dels recursos forestals públics, assegurant que els beneficis econòmics reverteixin en el propi territori i en noves polítiques de millora forestal.
Aquesta acció política respon a una voluntat clara de convertir la gestió forestal en un instrument de cohesió territorial, d’activació de l’economia local i d’enfortiment del món rural. Davant l’abandonament i la manca de planificació, el govern d’UA al Conselh Generau aposta per una política forestal activa, amb visió de conjunt i amb capacitat de generar retorns ambientals, econòmics i socials.
La política forestal del Conselh Generau d’Aran es vincula de manera directa amb la transició energètica, un dels grans reptes estratègics dels pròxims anys. En aquest àmbit, s’està treballant conjuntament amb el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) en el desenvolupament de quatre projectes de xarxes de calor basades en biomassa forestal. Juntament amb la finalització de les obres del futur centre de biomassa a les antigues instal·lacions de CAFISA a Les, aquests projectes permetran aprofitar la fusta local i els subproductes forestals per a la generació d’energia tèrmica renovable, reduint la dependència de combustibles fòssils i les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle.
Les xarxes de calor representen una oportunitat estratègica per a tancar el cicle de l’aprofitament forestal, generar sobirania energètica a escala local i oferir als municipis un model energètic més estable, sostenible i econòmicament eficient. A més, reforcen el vincle entre la gestió del territori i el benestar de la ciutadania, situant als boscos com un element central de les polítiques públiques de la Vall d’Aran.
Al llarg de la seva història, la Val d’Aran ha sabut preservar una identitat política i social pròpia dins de contextos canviants. Un dels símbols més clars d’aquesta singularitat és el Galin Reiau, un tribut que durant segles va representar molt més que una obligació fiscal: va ser la base d’un pacte de protecció, autonomia i reconeixement institucional.
L’origen del Galin Reiau es remunta al Tractat dera Emparança, signat el 1175, pel qual la Val d’Aran va passar a integrar-se sota la protecció de la Corona d’Aragó. A canvi de l’empara reial, cada llar aranesa havia de pagar un tribut anual que consistia en un galin: una mesura de gra —al voltant de deu litres de blat— corresponent a la producció d’un terreny concret. Aquest impost (talha) directe, pagat per “foc” o casa, garantia la protecció del monarca i el respecte a les particularitats del territori.
Aquest acord es va consolidar definitivament al 1313, amb la signatura de la Querimònia sota el regnat de Jaume II. El document reconeixia els drets històrics d’Aran i establia un ampli grau d’autogovern: gestió de boscos i pastures, règim econòmic propi, organització institucional i exempció d’impostos externs. La sola obligació permanent per a la Corona era pagar el Galin Reiau.
La força d’aquest pacte va ser tal que, fins i tot després del Decret de Nova Planta de 1717, que va suprimir els poders catalans, la Val d’Aran va mantenir les seves institucions i privilegis. De nou, el Galin Reiau va actuar com a garantia de continuïtat: el tribut va permetre el manteniment del Conselh Generau, les normes pròpies i el sistema de representació territorial.
Durant segles, els documents d’aquests privilegis quedarien recollits en el simbòlic Armari des Sies Claus, l’armari de les sis claus, una per cada representant del Conselh. Avui es conserva en el Musèu dera Val d’Aran com a testimoni material d’un model polític singular basat en l’acord i la coresponsabilitat.
Més enllà del seu valor econòmic, el Galin Reiau representa una idea profundament arrelada a la història aranesa: la capacitat de decidir sobre els propis assumptes. Un principi que, segles després, continua formant part de l’ADN polític i cultural d’Aran, i que connecta passat i present a través d’un gest simbòlic que encara avui es recorda de manera cerimonial.
Nascut a Arboleas (Almeria), va arribar a la Val d’Aran l’any 1971, amb l’edat de 25 anys, per a exercir el seu ofici de mestre a la Escòla Juan March de Vielha, regentada llavors pels “Hermanos de la Salle”. Anys després, es va integrar a l’escola pública Garona, de la què en va ser un gran defensor.
Dotat d’una alta capacitat de relació i d’una simpatia innata i natural, la seva integració al país va ser total des del primer moment, sentint-se un aranès més des de llavors.
El seu neguit social i el seu interès per la defensa i per la millora dels serveis públics dels pobles d’Aubèrt, Betlan, Mont i Montcorbau, el van acostar a Unitat d’Aran, convertint-se en un militant actiu i compromès amb el país i els fonaments polítics i socials del partit.
Aquest compromís el va portar a ocupar el càrrec d’alcalde pedani de la EMD d’Aubèrt, Betlan, Mont i Montcorbau durant quatre legislatures, de 2003 a 2019.
Leopoldo Bonillo, des del seu convenciment de servei públic, tant com càrrec públic com de mestre, va destacar sobretot per la seva defensa fèrria i per la seva lluita per la millora de l’ensenyament públic com a element essencial i primordial per a aconseguir una societat més cohesionada, justa i igualitària.
Pèir des de Mondin que hè a vier entath sòn burèu de trabalh a Jandro, un des sòns obrèrs. (Pere de cal Mondin fa venir al seu despatx de feina a Jandro, un dels seus obrers).
Escota alavetz, Jandro. Açò tòn non pòt pas durar guaire mès, as entenut! (Escolta, Jandro. Això teu no pot durar gaire més, ho has entes?)
E qué ei çò que i a, patron? (I què és el que passa, patró?
Qué ei açò que i a? Donc guarda-me tu: “Qu’arribes tostemp eth darrèr en trabalh e jamès i arribes ara ora mercada! Mès quan ei eth còp de deishar eth trabalh entà tornar-te’n tà casa, alavetz qu’ès eth prumèr. Perqué açò? M’ac pòs díder? (Què passa? Doncs mira: Arribes sempre l’últim a la feina i mai arribes a la hora marcada! Però quan és hora de deixar la feina per a tornar cap a casa, llavors ets el primer. Per qué això? M’ho pots dir?)
Guardatz, era causa non ei pas bric complicada, patron, avetz de saber que non pogui arribar en retard pertot! (Miri, la cosa no és gens complicada, patró. Teniu que saber que no puc arribar tard a tot arreu!).
Endevinalles
Qué ei aquerò que va e ven, sense cambiar de plaça.
Era pòrta
Qué ei aquerò (bis), qu’a eth còr de husta e eth cap de hèr, e eth sòn mestièr qu’ei tustar husta e hèr.
Eth martèth
Refranys
Entà miei gèr, cau miei palhèr e eth porcèth sancer.
Aqueth que tà gèr vrespalhe, entà mai que badalhe.
Tà St. Vicenç pugen gèus e baishen vents, mès encara ne vien de mès pudents. En gèr celebram era setmana des “barbuts” que soent ven a èster dies de mau tamps (nhèu, torbeg, torrades potentes, eca). Es “Barbuts” hè referéncia ath santorau, que comence eth 13 tamb St Ilari; St Pau ermitan, eth dia 15; St Antòni Abat, eth 17, St Fructuós, eth 21; St Vicenç, eth 22.
Un plaser ei perdut, s’un porcèth* l’a recebut. (* Ingrat; còr d’irètge; desarregraït).
El sistema sanitari i social és una de les expressions més visibles del nostre autogovern. Un model creat per garantir que la ciutadania aranesa tingués accés a uns serveis de qualitat, adaptats a la realitat de muntanya i basats en una visió molt clara: situar les persones al centre. Una visió que ha guiat sempre l’acció d’Unitat d’Aran i que ha permès transformar, modernitzar i reforçar els serveis públics al nostre territori.
Aquest camí, però, no comença ara. El primer gran pas va ser la construcció de l’Espitau de Vielha l’any 1985, un projecte en el què Unitat d’Aran va tenir un paper determinant gràcies al compromís dels seus alcaldes a l’època. Aquell hospital va significar dotar el país d’una estructura sanitària pròpia i va posar les bases del model d’atenció que avui continua creixent. Sense aquella aposta inicial, cap dels avenços actuals hauria estat possible .Aquesta manera d’entendre la política —pròxima, útil i compromesa— és la que descrivia Miguel Almansa Calzado quan afirmava que “quan Unitat d’Aran governa, el país avança”. I en l’àmbit de la salut i l’atenció a les persones, aquesta frase s’ha traduït en fets concrets que avui formen part del present i també del futur d’Aran. Un altre dels pilars d’aquest progrés ha estat el desplegament de la cartera de serveis socials i d’atenció a les persones durant aquests darrers dos anys. Tot i que el Conselh Generau tenia aquestes competències des de feia anys, no ha estat fins ara, amb el govern d’Unitat d’Aran, que s’han creat i estructurat serveis essencials com l’atenció domiciliària, l’atenció a les famílies i altres recursos especialitzats.
Un dels elements que millor explica aquest progrés són les aliances estratègiques impulsades per governs d’Unitat d’Aran a la màxima institució aranesa. L’acord amb l’Hospital del Mar, signat l’any 2010, sota el mandat del síndic Francés Boya amb l’impuls dels responsables del sistema sanitari aranès, i que enguany compleix 15 anys, n’és l’exemple més paradigmàtic. Gràcies a aquesta col·laboració, Aran va poder incorporar serveis d’alta especialització —com oncologia o dermatologia— treballant colze a colze amb els professionals del territori i evitant molts desplaçaments innecessaris a pacients i famílies.La mirada oberta i cooperativa va anar més enllà del país, amb la creació d’un marc de col·laboració transfronterer pioner. L’acord amb el sistema sanitari francès, impulsat també per un govern d’Unitat d’Aran (2007–2011), va donar seguretat jurídica i operativa a la relació entre els sistemes d’emergències aranès i francès, permetent derivacions cap als hospitals de Saint-Gaudens i Tolosa. Aquest pas —valent i estratègic— va suposar una millora enorme en termes d’especialització, continuïtat assistencial i capacitat de resposta en moments crítics.Tot això no hauria estat possible sense el compromís, la professionalitat i l’esforç de generacions dels professionals del sector social i sanitari aranès que han consolidat un sistema sanitari capaç de créixer i evolucionar mantenint sempre un alt nivell de qualitat.
Aquest camí de millora constant culmina avui amb un projecte que simbolitza la mirada cap al futur: la remodelació i ampliació de l’Espitau Val d’Aran, que celebra 40 anys de vida. El govern d’Unitat d’Aran ha impulsat aquesta actuació com una inversió estratègica en equitat territorial, cohesió social i dignitat per a tot un poble. El nou hospital respon a les necessitats actuals i futures, amb espais més confortables, millors condicions laborals per als professionals, circuits assistencials més eficients i capacitat per integrar noves tecnologies i serveis.Perquè viure a la muntanya no pot significar renunciar a una atenció sanitària d’alt nivell. I perquè el sistema sanitari propi d’Aran no és només un equipament: és una garantia de país, un pilar del nostre autogovern i un compromís amb la qualitat de vida de la nostra gent. Amb la nova etapa que s’obre, Unitat d’Aran reafirma allò que ha guiat sempre la seva acció política: que el progrés d’Aran només és possible si les persones són al centre. I que, efectivament, quan Unitat d’Aran governa, Aran avança.
El Tractat de Lies i Patzeries, signat la 22 d’abril de 1513 al Pla d’Arrem, (una esplanada d’alta muntanya situada en el vessant francès prop del port del Portilhon, i que tenia ja una llarga funció com a lloc neutre, on es trobaven els representants de les valls dels dos costats dels Pirineus per a arreglar i tractar assumptes compartits) és un dels acords pirinenc més singulars i longeus que es troben vigents a Europa.
El seu nom prové de dos paraules occitanes: lligues (acords o aliances) i patzeries (pactes de pau), que demostren l’esperit del document: garantir la convivència i la cooperació entre valls franceses i espanyoles a banda i banda dels Pirineus.
Impulsat per les monarquies de Ferran II el Catòlic i Lluís XII de França, en un moment històric en què les dues corones consolidaven el seu poder al Mediterrani i en el sud de França, i necessitaven estabilitzar els seus límits pirinencs, el Tractat va reunir nombrosos territoris de muntanya (especialment la Val d’Aran, Benasc i Pallars de la part espanyola, i les zones gascones de Loron, San Béat o Coserans de la francesa) que compartien pastures, rutes de pas i economies profundament interdependents. Tots ells estructurats al voltant d’una economia de muntanya basada en la ramaderia, la fusta, la llana, el vi i el petit comerç de proximitat.
A través de l’acord, totes aquestes valls es van comprometre a mantenir la pau, assegurar la continuïtat del comerç i establir normes comunes per a l’ús de les pastures, el trànsit de bestiar i l’intercanvi de mercaderies, en temps de conflicte entre tots dos regnes.
Més que un pacte diplomàtic, Lies i Patzeries va ser un acord pràctic de col·laboració quotidiana entre comunitats veïnes que, malgrat pertànyer a dos Estats diferents, compartien un mateix territori de muntanya i unes mateixes necessitats. Gràcies a aquest tractat, es va consolidar un marc estable de relacions transfrontereres, que va garantir durant segles la vida econòmica, social i cultural d’aquestes valls. El Tractat no es va mantenir inamovible al llarg del temps: va ser confirmat o ajustat en diversos moments per Aran i pels territoris veïns, en funció dels canvis polítics i administratius.
Un acord que preveia mecanismes per a resoldre conflictes entre veïns (comissions mixtes, jutges de pau local), definia conceptes com la restitució de bestiar perdut en el territori veí i establia normes per a evitar pillatges i represàlies, així com Espanya i França es trobaven oficialment en guerra.
En paral·lel, els principis de Lies i Patzeries van inspirar altres acords locals de Lies i Patzeries als Pirineus, amb la mateixa lògica: protegir el comerç, garantir els drets tradicionals d’ús sobre la terra i els recursos, i evitar els grans conflictes internacionals.
Cinc segles després, l’esperit del Tractat continua com un referent històric de cooperació pirinenca. El seu llegat recorda que la convivència, el diàleg i la gestió compartida del territori han estat, des de fa més 500 anys, una part essencial de la identitat d’Aran. A través del Tractat de Lies i Patzeries, Aran no es mostra com una zona aïllada, si no com un punt on es creuen itineraris, interessos i relacions històriques amb les valls veïnes franceses i espanyols, la qual cosa reforça una identitat pròpia basada en l’obertura, en la negociació i en la cooperació de muntanya.
Pepita Caubet Delseny, aranesa nascuda a Vielha, que va tenir una gran estima per la seva terra, Aran, i per la seva gent. Una estima que es veu reflexada en la seva vida i en la gran obra literària, tant en narració com en poesia.
Entre les seves àmplies obres, destaca “Era darrèra hèira de Vielha”, per la qual va obtenir el primer premi del primer certamen literari en aranès organitzat en aquella època per la Fundació Musèu Etnologic dera Vall d’Aran, en 1976. Així mateix, en 1978, va aconseguir el primer premi de poesia amb el poema “Baricauba”, en la segona edició del certamen.
Anys després, al 1996, també va ser guardonada amb el tercer premi del Concurs Literari Occitans a vòsta ploma, celebrat a la ciutat de Gironda (França) amb el poema “Bric-brac”.
Es va retirar de la vida literària al 2006 amb la seva última obra “Jacinta, casa e país”, un relat intens de la vida quotidiana d’Aran, amb influència del romanticisme i un tracte molt cuidat de la psicologia dels personatges.
Pepita Caubet, va ser militant activa de la vida cultural de la Vall d’Aran, sent vicepresidenta de la Fondacion Musèu Etnologic dera Val d’Aran des del 1998 fins a l’any 2005, i col·laborant també en diverses publicacions com “Tèrra aranesa” i amb associacions com Caritas.
Militant de Unitat d’Aran i assessora del partit en assumptes relacionats a la cultura, va ser també conselhèra de Cultura al Conselh Generau d’Aran a la legislatura de 1994-1997, on va desenvolupar una gran labor per la cultura i per la llengua aranesa.
En 2002, el col·lectiu Llengua Viua, va reconèixer la seva labor en la normalizacion de l’aranès, atorgant-li el premi aquest mateix any. Després de la seva mort, en 2007, va ser condecorada a títol pòstum, amb el títol d’Aranesa Il·lustre pel Conselh Generau d’Aran.
Pepita Caubet va tenir una vida dedicada a la família, al treball, a la cultura i al país, fets que mereixen tot el nostre reconeixement i agraïment.
Aran continua avançant amb pas ferm per a consolidar un autogovern efectiu. La compareixença de la Síndica d’Aran al Ple del Parlament de Catalunya duta a terme aquest 19 de novembre, ha representat un moment determinant per a fer sentir la veu d’Aran i fer arribar als membres de la cambra les seves necessitats, recordant, una vegada més, el paper del nostre territori com a país amb identitat, llengua i competències pròpies.
Gràcies a la negociació entre el govern del Conselh Generau d’Aran i la Generalitat de Catalunya, s’ha aconseguit un nou acord clau per al futur del sistema de finançament de la màxima institució aranesa: la participació d’Aran en els ingressos de la taxa turística recaptada en el territori, passant del 20% al 50%. Aquest increment evidentment suposa més recursos propis per a impulsar projectes locals i millorar els serveis públics. Però sobretot, és un punt d’inflexió per a la consolidació d’un model de finançament específic i singular, avançant cap a un model de finançament adaptat a la realitat aranesa.
D’altra banda, s’ha impulsat una iniciativa en el Parlament, treballada conjuntament entre el govern de Unitat d’Aran al Conselh Generau d’Aran i diversos grups polítics del Parlament de Catalunya, per a què el Conselh deixi de ser considerat com una administració local i sigui reconegut, finalment, com una institució pròpia. És a dir, per al seu reconeixement efectiu, tant jurídicament com administrativament, amb un rang que correspon a la dimensió de les competències que ja gestiona: salut, emergències, cultura, llengua, etc.
També es va remarcar que, s’han fet avanços importants en l’aprovació del nou sistema de finançament singular i específic d’Aran. Per primera vegada, després de l’aprovació de la Llei d’Aran de 2015, Aran comptarà amb la participació en tributs d’una altra administració com la Generalitat de Catalunya.
Aquests avanços (la participació en la taxa turística, el reconeixement institucional i el progrés en el sistema de finançament propi i específic), confirmen que Aran té la capacitat de gestionar amb eficàcia els seus recursos, protegir el territori i garantir uns serveis públics de qualitat.
